Càmeres a la comunitat: on poden mirar i quant es guarden

Les imatges de la càmera del portal caduquen abans que el iogurt de la nevera. La comunitat que instal·la un sistema pensant a tenir un arxiu per si algun dia passa alguna cosa acostuma a descobrir tard que el criteri europeu va just en la direcció contrària: el normal és conservar-les un o dos dies i, a partir de les 72 hores, cal poder explicar per escrit per què encara es guarden. Aquest termini surt de les Directrius 3/2019 del Comitè Europeu de Protecció de Dades, el document que harmonitza com s'aplica el Reglament general de protecció de dades a les càmeres als onze països on estàs llegint això. I és només una de les quatre decisions que convé prendre bé: on miren, quant es guarden, què avisa el cartell i qui pot veure els enregistraments.

La càmera del portal no és assumpte privat de ningú

Hi ha una excepció al Reglament per al que cadascú fa en el seu àmbit domèstic, i molta gent dona per fet que la càmera de l'edifici hi entra. No hi entra. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea va deixar clar en l'assumpte Ryneš que una càmera domèstica que capta també l'espai exterior queda sotmesa a la normativa, i una càmera de zones comunes, per definició, enregistra desenes de persones que hi passen.

Qui decideix per a què s'enregistra i què es fa amb les imatges és la comunitat, que actua com a responsable del tractament. L'empresa que instal·la i manté el sistema no n'és responsable: és encarregada, i aquesta relació ha d'estar en un contracte que fixi què pot fer amb les imatges i què no. Si el tècnic accedeix als enregistraments des de la seva oficina sense aquest marc, el problema no és seu.

La instal·lació, a més, s'aprova en junta amb la majoria que exigeixi la llei de cada país i queda a l'acta. No és un tràmit decoratiu: és el primer que es demana quan algú reclama.

On pot mirar la càmera i on no

El principi que ho governa tot és la minimització: s'enregistra el mínim imprescindible per a la finalitat declarada. Una càmera instal·lada després de diversos robatoris al garatge pot enfocar la rampa d'accés; la mateixa càmera girada cap a la finestra del baix dreta no protegeix res, vigila una família.

Els límits que gairebé sempre es creuen sense voler:

• La porta o les finestres d'un habitatge concret queden fora, encara que el veí sigui el sospitós
• La via pública només pot aparèixer en la franja imprescindible per cobrir l'accés
• Les zones on el personal descansa o menja no es vigilen
• L'àudio exigeix una justificació pròpia i rarament n'hi ha: una càmera no necessita sentir per dissuadir

Cap càmera no s'instal·la perquè sí.

La base jurídica habitual és l'interès legítim de la comunitat, i les Directrius exigeixen que respongui a una situació real (robatoris previs, vandalisme repetit, incidents documentats) i que no hi hagi un mitjà menys invasiu que aconsegueixi el mateix. Canviar el pany o millorar la il·luminació del portal, si resolen el problema, van primer. Aquest raonament convé deixar-lo per escrit abans d'instal·lar: és exactament el que es pregunta després.

Nota legal: les càmeres falses queden fora del Reglament perquè no tracten cap dada personal. Ara bé, tampoc no dissuadeixen ningú que s'hi fixi, i el cartell que les anuncia com a reals sí que pot portar problemes per altres vies. Si la comunitat vol dissuadir sense enregistrar, val més dir-ho tal com és.

Quant temps es guarden les imatges

Aquí és on més sistemes incompleixen sense saber-ho, perquè el disc dur que porta l'instal·lador ve configurat per enregistrar en bucle un mes sencer. El criteri europeu és el contrari: un o dos dies com a norma, i com més s'allargui el termini, més argumentació cal per sostenir que continua sent necessari.

La lògica és senzilla. Si en tres dies ningú no ha denunciat res, aquelles imatges ja no serveixen per a la finalitat que va justificar la càmera; només són un arxiu dels moviments dels teus veïns esperant filtrar-se. L'esborrat automàtic en complir-se el termini no és una bona pràctica opcional, és la manera de demostrar que el sistema està ben configurat.

Quan hi ha un incident concret, el correcte és extreure i conservar aquella seqüència per lliurar-la a qui correspongui, no ampliar el termini de tot el sistema perquè una vegada va passar alguna cosa.

El cartell: el que el veí ha de saber abans d'entrar

La informació es dona en dues capes. La primera és el cartell, col·locat de manera visible abans d'entrar a la zona vigilada, de manera que qualsevol pugui decidir si hi passa: qui enregistra, per a què, quant es conserva i on exercir els drets.

La segona capa és la informació completa, que no cap en un cartell i ha d'estar disponible en algun lloc accessible: la base jurídica, el termini exacte, qui és l'encarregat, si hi ha cessions a la policia i com reclamar. Un enllaç, un codi QR o el tauler de la comunitat serveixen; que "la tingui l'administrador" no.

Qui pot veure els enregistraments

Menys gent de la que es creu. Qui pot accedir-hi ho decideix la comunitat (el president, el conserge, l'administrador o l'empresa de seguretat) i convé que aquesta designació quedi a l'acta, com la resta del sistema. L'accés al visor no és un privilegi del càrrec: es limita a la persona designada, amb usuari propi i, si el sistema ho permet, deixant registre de cada visionat. I ni tan sols ella mira les imatges quan vol, sinó quan hi ha un motiu concret: un incident, un delicte, un requeriment policial o judicial. Un president que revisa les imatges per curiositat està fent un tractament sense base jurídica, igual que el veí que demana veure "qui va baixar les escombraries ahir a la nit".

Compte amb el monitor de la porteria: en diversos països el visionat en directe està reservat al personal de seguretat acreditat, i una pantalla a la vista de qualsevol converteix un sistema correcte en una infracció. Abans de posar-la, comproveu què exigeix la normativa local.

Qui apareix en una gravació pot demanar-ne còpia, però només de les seves pròpies imatges, i el dret és més estret del que sona: cal facilitar el dia i la franja horària perquè es puguin localitzar, i si el termini de conservació ja les ha esborrat, la resposta correcta és confirmar l'esborrament. Quan la seqüència existeix, es lliura ocultant els tercers que hi apareguin; i si no es poden ocultar sense deixar la imatge inservible, l'accés es limita, perquè la còpia mai no pot lesionar els drets d'un altre.

I el cas que tothom té al cap (veure qui ha ratllat el cotxe o qui ha deixat el sofà al costat del contenidor) no és dret d'accés: aquestes imatges identifiquen un tercer i només es lliuren a la policia o al jutjat. El que pot demanar el veí afectat és que la comunitat extregui la seqüència i la guardi per lliurar-la a l'autoritat, no veure-la ell.

Una comunitat amb càmeres ben plantejades té quatre papers guardats: l'acord de la junta, el raonament de per què eren necessàries, el contracte amb l'empresa instal·ladora i el model de cartell. Amb això, una reclamació es respon en una tarda. Sense això, la càmera que es va posar per donar tranquil·litat acaba sent el motiu del pròxim conflicte al portal.

Informació actualitzada. Aquest article té caràcter informatiu i no constitueix assessorament legal.