Càmeres a la comunitat: on poden mirar i quant es guarden

Una comunitat de propietaris pot enregistrar les zones comunes si ho acorda la junta, enfoca només el que és imprescindible i ho anuncia amb un cartell. Les imatges es conserven un o dos dies com a norma: segons les Directrius 3/2019 del Comitè Europeu de Protecció de Dades, guardar-les més de 72 hores obliga a argumentar per què encara calen.

Les imatges de la càmera del portal caduquen abans que el iogurt de la nevera. La comunitat que instal·la un sistema pensant a tenir un arxiu per si algun dia passa alguna cosa acostuma a descobrir tard que el criteri europeu va just en la direcció contrària. A Espanya hi ha, a més, un sostre legal: l'article 22.3 de la Llei orgànica 3/2018 obliga a suprimir les imatges en el termini màxim d'un mes des que es capten, excepte les que serveixin per acreditar un atac a persones, béns o instal·lacions. I el termini és només una de les quatre decisions que convé prendre bé: on miren les càmeres, quant es guarda, què avisa el cartell i qui pot veure els enregistraments.

La càmera del portal no és assumpte privat de ningú

Hi ha una excepció al Reglament per al que cadascú fa en el seu àmbit domèstic, i molta gent dona per fet que la càmera de l'edifici hi entra. No hi entra. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea va deixar clar a la sentència Ryneš (C-212/13) que la càmera d'un habitatge que capta també part de l'espai públic ja no és una activitat exclusivament personal o domèstica. Una càmera de zones comunes, per definició, enregistra desenes de persones que hi passen.

Qui decideix per a què s'enregistra i què es fa amb les imatges és la comunitat, que actua com a responsable del tractament. L'empresa que instal·la i manté el sistema n'és l'encarregada, i l'article 28 del RGPD exigeix que aquesta relació consti en un contracte que fixi què pot fer amb les imatges i què no. Si el tècnic entra als enregistraments des de la seva oficina sense aquest contracte, qui haurà de donar explicacions és la comunitat.

La instal·lació s'aprova en junta i queda a l'acta. La guia de videovigilància de l'AEPD demana aquest acord en els termes de la Llei de propietat horitzontal i recomana que reculli el nombre de càmeres i els espais que capten. En una comunitat sense administrador aquesta acta la redacta i la custodia el president, que a més respon d'executar el que s'ha acordat.

On pot mirar la càmera i on no

El principi que ho governa tot és la minimització: s'enregistra el mínim imprescindible per a la finalitat declarada. Una càmera instal·lada després de diversos robatoris al garatge pot enfocar la rampa d'accés; la mateixa càmera girada cap a la finestra del baix dreta no protegeix res, vigila una família.

Els límits que gairebé sempre es creuen sense voler:

• La porta o les finestres d'un habitatge concret queden fora, encara que el veí sigui el sospitós
• La via pública només pot aparèixer en la franja imprescindible per cobrir l'accés
• Les zones on el personal descansa o menja no es vigilen
• L'àudio exigeix una justificació pròpia i rarament n'hi ha: una càmera no necessita sentir per dissuadir

Cap càmera no s'instal·la perquè sí.

La base jurídica habitual és l'interès legítim de la comunitat (article 6.1.f del RGPD), i les Directrius exigeixen que respongui a una situació real (robatoris previs, vandalisme repetit, incidents documentats) i que no hi hagi un mitjà menys invasiu que aconsegueixi el mateix. Canviar el pany o millorar la il·luminació del portal, si resolen el problema, van primer. Aquest raonament convé deixar-lo per escrit abans d'instal·lar: és exactament el que es pregunta després.

Nota legal: les càmeres falses queden fora del Reglament perquè no tracten cap dada personal. Ara bé, tampoc no dissuadeixen ningú que s'hi fixi, i el cartell que les anuncia com a reals sí que pot portar problemes per altres vies. Si la comunitat vol dissuadir sense enregistrar, val més dir-ho tal com és.

Quant temps es guarden les imatges

El primer és mirar quin termini té configurat l'enregistrador que va deixar l'instal·lador. Si enregistra en bucle fins que s'omple el disc, el termini el decideix la capacitat del disc i no la comunitat. El criteri europeu és un o dos dies com a norma, i com més s'allargui el termini, més argumentació cal per sostenir que continua sent necessari. A Espanya, el mes de la Llei orgànica 3/2018 és el sostre, no l'objectiu.

La lògica és senzilla. Si en tres dies ningú no ha denunciat res, aquelles imatges ja no serveixen per a la finalitat que va justificar la càmera; només són un arxiu dels moviments dels teus veïns esperant filtrar-se. Les Directrius recomanen esborrar-les al cap de pocs dies, idealment de manera automàtica, i aquest esborrat programat és també la millor prova que el sistema està ben configurat.

Quan hi ha un incident concret, el correcte és extreure i conservar aquella seqüència per lliurar-la a qui correspongui, sense allargar el termini de tot el sistema perquè una vegada va passar alguna cosa. A Espanya aquest pas també té rellotge: segons el mateix article 22.3, les imatges que acrediten un atac a persones, béns o instal·lacions s'han de posar a disposició de l'autoritat competent en un màxim de 72 hores des que es coneix l'existència de l'enregistrament. Un president que s'assabenta dilluns que dissabte van ratllar un cotxe té fins dijous per portar la seqüència a la policia, així que val més saber per endavant qui sap exportar-la de l'enregistrador.

El cartell: el que el veí ha de saber abans d'entrar

La informació es dona en dues capes. La primera és el cartell, col·locat de manera visible abans d'entrar a la zona vigilada, perquè qualsevol pugui decidir si hi passa: qui enregistra, per a què, quant es conserva i on exercir els drets. L'AEPD té un model de cartell que estalvia redactar-lo de zero.

La segona capa és la informació completa, que no cap en un cartell i ha d'estar disponible en algun lloc accessible: la base jurídica, el termini exacte, qui és l'encarregat, si hi ha cessions a la policia i com reclamar. Un enllaç, un codi QR o el tauler de la comunitat serveixen; que "la tingui l'administrador" no.

Qui pot veure els enregistraments

Menys gent de la que es creu. Qui pot accedir-hi ho decideix la comunitat (el president, el conserge, l'administrador o l'empresa de seguretat) i convé que aquesta designació quedi a l'acta, com la resta del sistema. L'accés al visor no és un privilegi del càrrec: es limita a la persona designada, amb usuari propi i, si el sistema ho permet, deixant registre de cada visionat. I ni tan sols ella mira les imatges quan vol, sinó quan hi ha un motiu concret: un incident, un delicte, un requeriment policial o judicial. Un president que revisa les imatges per curiositat està fent un tractament sense base jurídica, igual que el veí que demana veure "qui va baixar les escombraries ahir a la nit".

Compte amb el monitor de la porteria. Les Directrius demanen col·locar les pantalles de manera que només les vegin els operadors autoritzats, sobretot en zones obertes com una recepció, i la guia de l'AEPD hi afegeix que les imatges mai no poden arribar als veïns pel canal de televisió comunitari. Una pantalla a la vista de qui espera l'ascensor incompleix totes dues coses.

Qui apareix en una gravació pot demanar-ne còpia, però només de les seves pròpies imatges, i el dret de l'article 15 del RGPD és més estret del que sona: cal facilitar el dia i la franja horària perquè es puguin localitzar, i si el termini de conservació ja les ha esborrat, la resposta correcta és confirmar l'esborrament. Quan la seqüència existeix, es lliura ocultant els tercers que hi apareguin; i si no es poden ocultar sense deixar la imatge inservible, l'accés es limita, perquè l'apartat 4 impedeix que la còpia afecti els drets d'altri.

I el cas que tothom té al cap (veure qui ha ratllat el cotxe o qui ha deixat el sofà al costat del contenidor) no és dret d'accés: aquestes imatges identifiquen un tercer i només es lliuren a la policia o al jutjat. El que pot demanar el veí afectat és que la comunitat extregui la seqüència i la guardi per lliurar-la a l'autoritat, no veure-la ell.

Una comunitat amb càmeres ben plantejades té quatre papers guardats: l'acord de la junta, el raonament de per què eren necessàries, el contracte amb l'empresa instal·ladora i el model de cartell. Amb això, una reclamació es respon en una tarda. A Vecinly aquests papers queden als documents de la comunitat al costat de l'acta de la junta, de manera que el president que entri l'any vinent els troba sense haver de preguntar a ningú.

Abans de la pròxima junta, mireu quin termini té configurat l'enregistrador. Si hi posa 30 dies i ningú no sap per què, ja teniu el primer punt de l'ordre del dia.

Informació actualitzada el setembre de 2026. Aquest article té caràcter informatiu i no constitueix assessorament legal.